1. Culminar la missió primordial: mostrar permanentment la creació artística a Catalunya al llarg de la seva història fins a l’actualitat
El Museu Nacional d’Art de Catalunya, fundat el 1934 pel seu primer director Joaquim Folch i Torres, té una trajectòria accidentada i marcada per tràngols històrics com la Guerra Civil i el franquisme, que no han permès encara avui culminar el projecte inicial tal com fou concebut: un museu d’art per al país que mostri de manera permanent i amb les millors condicions possibles la creació artística a Catalunya, sense límits cronològics i a l’abast de tothom.
Durant el franquisme, el Museu fou escindit en dos edificis i les seves col·leccions quedaren repartides entre el Palau Nacional i el parc de la Ciutadella. Malgrat la reunificació al Palau Nacional l’any 2004, el relat permanent va quedar limitat cronològicament fins a la Guerra Civil. Aquesta restricció va deixar sense espai ni representació més de dues generacions d’artistes i creadors, unes dècades cabdals per al país, complexes i d’una gran riquesa cultural, que reflecteixen de manera extraordinària la història dels darrers cent anys a Catalunya.
Ja fa vint anys que es va posar de manifest la necessitat d’ampliar l’espai per donar cabuda a la creació produïda a partir dels anys quaranta, que inclou noves missions irrenunciables com ara la qüestió de la fotografia i la imatge, o el còmic. L’esperada ampliació posarà fi a una anomalia cultural única a Europa: la manca de representació permanent de la totalitat de la creació artística del país. Es tracta d’una missió específica i exclusiva del Museu Nacional: si el Museu no l’assumeix, cap altra institució no ho farà.
2. Oportunitat i context: 1929-2029, dues fites lligades per un mateix espai
Una operació d’aquesta magnitud i transcendència per a la cultura catalana i per al conjunt del país només es pot dur a terme quan conflueixen el consens polític, la maduresa institucional i el moment adequat. Aquest moment ha arribat.
La fita del 2029, vinculada a la commemoració del centenari de l’Exposició Internacional de 1929, en conjunció amb el projecte del nou Montjuïc i la profunda transformació urbana que comporta, constitueix el moment idoni per culminar l’ampliació del Museu. Cent anys després d’aquell esdeveniment que va projectar Barcelona al món, l’ampliació actualitza aquell impuls i li dona continuïtat en clau contemporània i de futur.
Aquest projecte també contribuirà a consolidar el pol cultural de Montjuïc com un dels espais culturals més rellevants d’Europa, que el MNAC comparteix amb institucions importants com són la Fundació Joan Miró, el Pavelló Mies van der Rohe, CaixaForum Barcelona, el Museu d’Arqueologia de Catalunya, el Teatre Lliure o el Mercat de les Flors, entre d’altres, que constitueixen una centralitat cultural de densitat i projecció úniques.
3. Una aposta humanista en temps d’incertesa: l’art i la cultura, al centre de la reflexió pública
Conscients del moment actual que vivim, ara amb més força que mai, cal subratllar que l’art i la cultura són una eina essencial per comprendre la condició humana. Ens ofereixen una perspectiva sòlida i crítica per aprofundir en la comprensió del món, de la vida i de les opcions que avui se’ns plantegen.
Aquesta perspectiva ha de ser ambiciosa, realista i compartida, capaç d’alimentar la imaginació creadora per concebre futurs estimulants. Davant dels abusos de poder, el context de guerra en el sentit més ampli, els populismes, les realitats alternatives o el dramàtic increment de les desigualtats, l’ampliació suposa una aposta clara per donar prioritat a les arts i per situar la cultura, les seves institucions i les seves realitzacions al centre de la reflexió pública.
Té tot el sentit que aquesta aposta renovada per la cultura en clau humanista tingui com a protagonista un museu que ha vist el millor i el pitjor de la condició humana: en menys d’una dècada, va ser escenari d’una Exposició Internacional que celebrava els avenços de la humanitat i espai de salvaguarda del patrimoni durant una de les guerres més devastadores del segle XX (1936–1939). Aquesta memòria no és només passat: reforça la seva responsabilitat en el present.
4. Un Museu de país: representació nacional i articulació del sistema de museus d’art de Catalunya
L’ampliació, tot i materialitzar-se a Barcelona, té abast nacional. Com a institució amb un fort caràcter simbòlic, el Museu assumeix la responsabilitat de representar la creació artística de tot el país i en tota la seva amplitud, més enllà de la capital. És missió estructural del MNAC aplegar la millor representació possible de l’art català al llarg de la seva història i posar-la a disposició de tothom.
El Nou MNAC repercutirà directament en el sistema museístic català i, especialment, en la Xarxa de Museus de Catalunya, de la qual és el museu capçalera. La política activa de col·laboració desenvolupada en els darrers anys ha fet créixer la Xarxa de quatre a vint-i-set institucions, un salt d’escala que ha redefinit també la missió del Museu en clau de país.
Aquest desplegament ha incrementat les responsabilitats i les capacitats de suport i cooperació amb la resta de museus. Així, l’ampliació ha de permetre consolidar plenament aquest rol vertebrador amb el nivell d’exigència que suposa, i garantir que els museus d’art catalans trobin en el Museu Nacional una extensió estable dels seus projectes i un instrument sòlid de suport i coordinació.
5. El Museu, la casa dels artistes: del llegat històric als creadors contemporanis
L’ampliació situarà els artistes en el lloc central que els correspon en un museu que és, al capdavall, casa seva. El Museu és un espai viu que, independentment de la cronologia de les seves col·leccions, té sempre la condició de present. Són justament els artistes vius els que millor poden convertir-lo en un espai de diàleg i de creació contemporània, en aportar una visió crítica i una reinterpretació constant. Els artistes treballen al Museu, construeixen les col·leccions futures i és missió de la institució legitimar-los i protegir-los.
Des que el Museu Nacional va superar la limitació cronològica de la Guerra Civil, tant les sales permanents com les temporals han incorporat creacions d’artistes contemporanis. Aquesta dinàmica continuarà i s’intensificarà en els nous espais, i afavorirà els diàlegs necessaris entre l’art del passat i el del present.
L’ampliació és també imprescindible per garantir la funció essencial de salvaguarda patrimonial de l’immens volum d’obres que custodia. El creixement constant de les col·leccions i la saturació dels espais de reserva dificulten tant la conservació adequada com l’accés públic al patrimoni. L’obertura a noves disciplines i formats artístics en els darrers anys, especialment en l’àmbit de l’art contemporani, accelera encara més l’increment d’unes col·leccions que exigeixen les millors condicions de conservació, exhibició i gaudi. Ampliar, alliberar i reorganitzar espais és una condició indispensable perquè el Museu pugui complir plenament la seva missió.
6. Museu àgora del segle XXI. L’oportunitat per transformar el “museu enciclopèdic”
El Museu participa en primera línia i de manera molt dinàmica en els grans debats que avui travessen els museus de referència, tant a escala europea com global, i forma part activa del procés de transformació accelerada que aquestes institucions viuen des de fa anys.
L’ampliació permetrà al MNAC afrontar vastament aquesta qüestió, en proposar noves vies de treball que possibilitin la transformació del model d’institució museística i en desplegar de manera plena línies de treball que ja formen part de la trajectòria del Museu.
Transformar el Museu implica preguntar-se qui organitza la mirada, qui decideix què es veu i què no, i des d’on s’interpreta. Implica continuar revisant radicalment el cànon, alterar la posició de l’espectador i multiplicar els punts de vista. Transformar la institució significa també recuperar les narratives silenciades o oblidades, revisar les categories i jerarquies, amb qui s’opera i de quina manera, i assumir el conflicte i la memòria històrica.
El MNAC ha d’esdevenir, doncs, un espai que respongui al seu temps i dotat de sentit, una plaça pública que la ciutadania faci seva, un espai més connectat amb la societat en què actua i amb els problemes i les qüestions que la travessen, amb capacitat de projectar-se cap al futur.
7. El Museu és servei públic. Les persones, al centre: educació, inclusió i cura com a garantia dels drets culturals
El subjecte últim del Museu és la ciutadania, les persones. La seva missió és de servei públic, i aquesta condició ha d’ordenar el conjunt del projecte. L’ampliació només es justifica si augmenta la capacitat del Museu per generar múltiples contextos d’experiència, d’interpretació i de relació que responguin a les necessitats reals de les persones i garanteixin l’exercici efectiu dels drets culturals.
El Museu ha de ser punt de trobada, espai de cohesió i de benestar individual i col·lectiu. És imprescindible millorar l’accessibilitat, les condicions dels espais i les oportunitats de participació, i esdevenir un agent actiu d’equitat i transformació social.
L’impacte educatiu del Museu ha de créixer en ambició, en escala i en profunditat. No es tracta només d’incrementar activitats, sinó de consolidar un model d’aprenentatge crític, transversal i intergeneracional que situï les obres en diàleg amb el present i amb els reptes contemporanis. L’educació, entesa en sentit ampli, esdevé un eix estructural del Nou MNAC i una de les principals vies per fer efectius aquests drets.
Les actuals limitacions espacials i funcionals del Palau Nacional dificulten de manera significativa aquesta funció, especialment en l’àmbit educatiu, en la relació amb les comunitats i en les possibilitats reals de participació. L’ampliació permetrà fer el salt d’escala imprescindible en la relació del Museu amb aquestes comunitats, i ampliar els usos dels espais, facilitar noves formes d’apropiació ciutadana i consolidar el Museu com un instrument públic amb més capacitat d’incidència social i cultural.
8. Projecció internacional: incrementar la presència i la difusió global de l’art i els artistes catalans
El MNAC disposa de la col·lecció d’art més extensa del país, un conjunt únic per a la memòria col·lectiva, per interrogar el present i per projectar-se cap al futur. Aquest patrimoni té una dimensió de gran rellevància no només per a Catalunya, sinó també per a l’àmbit europeu i internacional, amb conjunts d’abast universal com el romànic o el modernisme, entre d’altres de gran importància, que situen el Museu en el mapa dels grans centres patrimonials de referència.
El Museu és un instrument estratègic per a la projecció internacional de l’art i la cultura produïts a Catalunya. La recerca, les aliances amb institucions de referència i la participació en xarxes globals han consolidat aquesta presència en els darrers anys. L’ampliació permetrà desplegar-la amb plenitud i dotar el Museu d’espais i infraestructures alineats amb els estàndards internacionals més exigents, així com facilitar una participació més activa en els grans circuits expositius, impulsar coproduccions amb institucions de primer nivell i desenvolupar itineràncies més ambicioses.
Catalunya i Barcelona disposaran, així, d’un Museu Nacional plenament desplegat, amb una proposta artística a l’altura de la seva tradició cultural i creativa, en correspondència amb el que s’espera d’una capital cultural europea capaç de projectar el seu patrimoni i la seva creació amb la màxima solvència en l’àmbit internacional.
9. Aliances estratègiques per a un gran acord de país: un projecte col·lectiu construït des del sistema cultural i la societat civil
El projecte d’ampliació és, per naturalesa i convicció, col·laboratiu i plural. Els equips que el duen a terme depassen la institució, incorporen experteses externes i tenen un caràcter intergeneracional que reflecteix la complexitat del moment.
En els darrers anys, el Museu ha desplegat una política sostinguda de diàleg i aliances amb institucions, col·lectius i entitats d’arreu del país que ha donat fruits tangibles. L’ampliació s’inicia en un moment en què el Museu ha pogut prendre el pols al sistema artístic i cultural català, entendre’n les dinàmiques i establir-hi vincles de confiança que permeten treballar el futur des d’aquests fonaments compartits. La força del projecte no deriva només de les col·leccions o de la trajectòria històrica de la institució, sinó també d’aquesta capacitat d’escolta, connexió i cooperació amb l’ecosistema cultural del país, que ha estat informat i consultat en el pas que ens disposem a fer.
Artistes, famílies, fundacions i institucions que preserven i estudien l’obra dels creadors formen part activa d’aquest procés, en continuïtat amb una tradició pròpia en què la societat civil ha donat el millor de si mateixa en la construcció de les grans institucions culturals del país.
El projecte d’ampliació s’emmarca, així, en una tasca col·lectiva sostinguda, basada en la cooperació amb institucions públiques i privades, entitats, associacions, persones i comunitats diverses que representen l’heterogeneïtat de veus i realitats del país. Les aliances ja establertes, i les que es formalitzaran en els pròxims mesos, reforcen de manera decisiva el desenvolupament del Nou MNAC i són estratègiques per completar la col·lecció necessària de la segona meitat del segle xx.
10. Sostenibilitat com a principi: compromís climàtic i intervenció patrimonial responsable
La sostenibilitat és un eix prioritari i transversal del projecte d’ampliació, en un context d’emergència climàtica que exigeix a les institucions públiques el màxim rigor i responsabilitat. El Museu no assumeix aquest compromís com un complement, sinó com un principi estructural que orienta totes les decisions.
En aquest context, la intervenció arquitectònica respon a un criteri de mínima afectació, i actua amb cura sobre el Palau Victòria Eugènia, en reconèixer-ne la preexistència i en potenciar-ne les qualitats volumètriques, patrimonials i espacials. Es tracta d’una operació que combina ampliació i respecte, i que incorpora nous espais sense alterar el valor històric de l’edifici.
El Museu Nacional ja és una institució pionera en polítiques ambientals: està acreditada amb les certificacions ISO 14.001 i EMAS, i té implantat un sistema de gestió ambiental que li permet desenvolupar l’activitat amb el màxim respecte per l’entorn i minimitzar l’impacte sobre el medi ambient.
Com a membre del grup internacional Bizot, el Museu s’adhereix al Bizot Green Protocol i a les recomanacions estratègiques de l’ICOM, i assumeix la necessitat que els museus revisin les seves maneres de treballar per afrontar amb rigor la crisi climàtica. Aquest compromís es concreta en una gestió eficient dels recursos hídrics i energètics, en la reducció de residus i materials d’un sol ús, i en l’adopció de criteris ambientals en el conjunt de les operacions del Museu.
El projecte d’ampliació incorpora sistemes de climatització passiva, generació d’energia renovable, ús de materials naturals i de proximitat, i estratègies de reducció de l’impacte ambiental al llarg del cicle de vida de l’edifici. Preveu la reducció significativa de la petjada de carboni, tant en el procés constructiu com en l’ús i la vida de l’edifici, la minimització de la demanda energètica i l’objectiu de neutralitat climàtica. L’ampliació aspira a obtenir el màxim nivell de certificació LEED (per tal de garantir un alt rendiment energètic) i la certificació WELL, que avalua les condicions dels espais construïts en relació amb el confort i la qualitat ambiental interior, en coherència amb la responsabilitat pública de la institució.
També et pot interessar...
Projecte arquitectònic
Projecte curatorial
Programa públic
Descobreix més continguts al Canal +MNAC. Descobreix més continguts al Canal +MNAC. Descobreix més continguts al Canal +MNAC. Descobreix més continguts al Canal +MNAC. Descobreix més continguts al Canal +MNAC. Descobreix més continguts al Canal +MNAC.