Nou MNAC

El Museu Nacional d’Art de Catalunya, fundat el 1934 pel seu primer director Joaquim Folch i Torres, té una trajectòria accidentada i marcada per tràngols històrics com la Guerra Civil i el franquisme, que no han permès encara avui culminar el projecte inicial tal com fou concebut: un museu d’art per al país que mostri de manera permanent i amb les millors condicions possibles la creació artística a Catalunya, sense límits cronològics i a l’abast de tothom.

Una operació d’aquesta magnitud i transcendència per a la cultura catalana i per al conjunt del país només es pot dur a terme quan conflueixen el consens polític, la maduresa institucional i el moment adequat. Aquest moment ha arribat.

Conscients del moment actual que vivim, ara amb més força que mai, cal subratllar que l’art i la cultura són una eina essencial per comprendre la condició humana. Ens ofereixen una perspectiva sòlida i crítica per aprofundir en la comprensió del món, de la vida i de les opcions que avui se’ns plantegen.

L’ampliació, tot i materialitzar-se a Barcelona, té abast nacional. Com a institució amb un fort caràcter simbòlic, el Museu assumeix la responsabilitat de representar la creació artística de tot el país i en tota la seva amplitud, més enllà de la capital. És missió estructural del MNAC aplegar la millor representació possible de l’art català al llarg de la seva història i posar-la a disposició de tothom.

L’ampliació situarà els artistes en el lloc central que els correspon en un museu que és, al capdavall, casa seva. El Museu és un espai viu que, independentment de la cronologia de les seves col·leccions, té sempre la condició de present. Són justament els artistes vius els que millor poden convertir-lo en un espai de diàleg i de creació contemporània, en aportar una visió crítica i una reinterpretació constant. Els artistes treballen al Museu, construeixen les col·leccions futures i és missió de la institució legitimar-los i protegir-los.

El Museu participa en primera línia i de manera molt dinàmica en els grans debats que avui travessen els museus de referència, tant a escala europea com global, i forma part activa del procés de transformació accelerada que aquestes institucions viuen des de fa anys.

El subjecte últim del Museu és la ciutadania, les persones. La seva missió és de servei públic, i aquesta condició ha d’ordenar el conjunt del projecte. L’ampliació només es justifica si augmenta la capacitat del Museu per generar múltiples contextos d’experiència, d’interpretació i de relació que responguin a les necessitats reals de les persones i garanteixin l’exercici efectiu dels drets culturals.

El MNAC disposa de la col·lecció d’art més extensa del país, un conjunt únic per a la memòria col·lectiva, per interrogar el present i per projectar-se cap al futur. Aquest patrimoni té una dimensió de gran rellevància no només per a Catalunya, sinó també per a l’àmbit europeu i internacional, amb conjunts d’abast universal com el romànic o el modernisme, entre d’altres de gran importància, que situen el Museu en el mapa dels grans centres patrimonials de referència.

El projecte d’ampliació és, per naturalesa i convicció, col·laboratiu i plural. Els equips que el duen a terme depassen la institució, incorporen experteses externes i tenen un caràcter intergeneracional que reflecteix la complexitat del moment.

La sostenibilitat és un eix prioritari i transversal del projecte d’ampliació, en un context d’emergència climàtica que exigeix a les institucions públiques el màxim rigor i responsabilitat. El Museu no assumeix aquest compromís com un complement, sinó com un principi estructural que orienta totes les decisions.